pequeños pero matones

    Recentment s´ha publicat la traducció al català d´un article de Daniele Vitali sobre el bolonyès, el dialecte que Bernardino Biondelli va considerar més "pur" perquè mantenia gairebé inalterats els seus trets distintius originaris emilians.

  Al seu article Vitali, a més de resumir la seva trajectòria personal, fa un repàs d´aquests trets que caracteritzen el bolonyès i, en major o menor mesura, tots els dialectes del Nord d´Itàlia. Potser només caldria fer-hi una matisació: llegint aquesta descripció el lector/a pot tenir la sensació que les llengües gal.lo-itàliques són un calc del francès; com quan, al punt 7 de la descripció, ens diu:

    Transformació dels pronoms personals llatins a pronoms de subjecte obligatoris en la conjugació: a dégg,et dî, al dîs (..) “dic,dius, diu”, mentre que mé a dégg,té et dî, ló al dîs (..) subratllen el subjecte. El francès es comporta de manera semblant (je dis, tu dis, il dit; moi je dis, toi tu dis, lui il dit)


   Els pronoms clítics subjecte són petits elements gramaticals que han generat centenars d´articles i desenes de llibres. El tema és tant interessant com, de vegades, desconcertant. Un article introductori molt recomanable i on es subratlla l´originalitat del sistema de clítics a les llengües del Nord d´Itàlia i les seves coincidències però també les diferències amb el francès (i les llengües germàniques), és aquest.



A la pàgina www.bulgnais.com hi ha molta més informació sobre Vitali i més articles seus.

ben bon ben

   

   L´adverbi bombén es fa servir a la ciutat de Parma, on es parla encara la varietat parmesana de la llengua emiliana. Correspon al català molt i sembla que provingui de la fusió de molt i bé. Una mica el cas contrari de la també parmigiana Dabón (equivalent al mallorquí de bo) respecte al debò català, gramaticalitzat fins al punt de tornar a requerir d´una preposició.

   Tant el molt bé originari com la paraula resultant els podem trobar escrits de moltes maneres diferents; inclús l´accent sembla tenir vida pròpia: Bonbén, Bombèn,Bondbèn, Bombè1... L´autor d´aquest conegut blog l´escriu sempre com al primer paràgraf d´aquesta entrada. 
  

    Normalment és precedit pel verb o l´adjectiu: l´é bela bombén. A m' són divartì bombén. Avantposat al substantiu, però sempre indeclinat, regeix una frase partitiva i fa la funció del nostre adjectiu:

   Sucesivament par causa d'j invasiòn spagnoli e sopratut francezi in t'al dialét pramzan a's polen catär dil parôli c'a venen dal francez cme (..) "pòmmm da téra" (patata) e bombén d' ätri paroli ancòrra. (http://eml.wikipedia.org/wiki/Dial%C3%A8tt_pramzan)



                   
                     
                    Al seu clàssic Saggio sui dialetti gallo-italici Bernardino Biondelli
             senyalava l´extensió geogràfica del Parmigià (pàgs 192-193) i en definia
             les característiques (206-208). L´origen d´una de les més destacades,
             la desinència en -i dels femenins plurals (també present a altres zones,
             com el Piemont oriental), és analitzat al cap. 115 de la famosa tesi de
             l´australià Geoffrey Hull. Un altre tret del dialecte, que l´allunya del ca-
             talà, és la tendència a pronunciar com a e moltes a tòniques: així el nom
             de la ciutat és Perma -o Pärma-. (Al barri Oltretorrent -en parm. Dedlà 
             da l'acua- l´a àtona és sovint pronunciada, aquí sí, d´una manera similar
             a l´e neutra catalana)

   A Reggio o a Bolonya ja fan servir un altre mot, el també intrigant dimondi (o dimóndi, o di mondi..). A la província de Parma, en canvi, és més habitual a bota (o a bòtta...). 


   Tornant a l´origen de la paraula, en aquest article es considera probable l´etimologia ja esmentada (amb un canvi del molt inicial a mont), però es proposa també la possibilitat que el mont que suposa un estadi intermedi en l´evolució fonètica de la paraula provingui dalla sovrapposizione del sost. mundus ‘mondo’ (..)al lat. multum o inclús que sigui degut a un precoce accostamento ‘popolare’ di molto a monte (che contiene anch’esso l’idea di gran quantità, di abbondanza) com en el un munt del català.

   Potser es podria hipotetitzar també una contaminació amb l´expressió ben ben, igualment present en parmesà i que correspon al nostre ben bé?

    1-Vegeu per exemple el Vocabolario parmigiano-italiano de Carlo Malaspina o el Dizionario parmigiano-Italiano d´Ilario Peschieri