Gardarem lo gardiòl?*

   * Ampliació de l´entrada del 29 de juliol del  2011. No hem tingut mai cap contacte directe amb el Gardiòl. El que en sabem o creiem saber-ne prové d´informacions extretes d´Internet. És il bello della rete, com dirien els amics de dialetticon.


La prima colònia ilh èra formaa de còpias jóvens, que après de 25 jorns de camin ilh van arriva..(..)Enshit la vai nais la Gàrdia, coneissua en un prim moment coma Guardia Lombarda,puei dins al 1863 ilh vai pilha lo nòm de Guardia Piemontese.
(http://www.comune.guardiapiemontese.cs.it/index.php?option=com_content&view=article&id=55&Itemid=82&lang=ca )

   El gardiòl és una variant de la llengua de les Valls occitanes del Piemont, que es parla, molt lluny de la seva zona originària, al municipi calabrès de Guardia Piemontese, des que immigrants de les valls van fundar la vila al segle XII o XIII.

   En aquesta variant trobem un tret habitual del català modern i de l´occità medieval, però virtualment absent en les varietats occitanes actuals: el pretèrit perfet perifràstic. Per saber més sobre la història d´aquesta perífrasi als parlars occitans de les valls alpines, es pot consultar aquesta tesi doctoral.

   El Gardiòl fa servir sempre els pronoms personals àtons amb funció subjecte al davant del verb1, tal i com passa a gairebé totes les llengües gal.lo-itàliques (com el piemontès, llengua veïna de l´occità de les valls), però habitualment no en occità. Aquest article, però, ens recorda que aquest ús dels pronoms és ben viu en alguns indrets de les valls (i del Llemosí).

  Hi ha uns quants llibres publicats sobre el gardiòl. Un d´ells porta per títol O libre meu i és el que fan servir els infants del poble:
 
  Ò país de la Gàrdia l'es ò sol país de la Calàbria aont la se parlla la lenga occitana. L' occitan al es parllat dins quarque vall alpina dal Piemont, dins la part meridionala de la França e en Val d'Aran en Spanha. Lhi gardiol ilh son deshindent de Valdés arrivat dins al sègle XIV de les Alp. En 1561 la vai èsser la persecucion dei Valdés e assai persone ilh van èsser massae.
(O libre meu, manuale didattico per l'insegnamento della lingua occitana nella scuola, Giuseppe Creazzo, Agostino Formica i Hans Peter Kunert )

  En aquest segon text trobem més trets interessants del gardiòl (o al menys del gardiòl normalitzat)2: 

-Es manté el pronom subjecte neutre de 3ª persona singular la, diferent del masculí el/al i del femení ilh. L´ús d´aquest pronom està ben documentat en l´occità alpí dels segles XV i XVI. Es troba a més dialectes italians (p.e. a la Lunigiana) però no sempre amb forma diferent a la del pronom femení. 

-També hi trobem, com a la majoria de les valls occitanes del Piemont i a moltes variants gallo-itàliques, el plural masculí sense desinència: amb l´article n´hi ha prou per distingir el singular del plural: lo gardiol/lhi gardiol.
   Els plurals femenins, però, han perdut la desinència habitual (-as o -es) i són identics als italians. Seria interessant saber fins a quin punt això pot crear ambigüitat entre algunes formes masculines i femenines, abans diferenciades per l´absència i presència respectivament de les -s de plural.

  Com es pot veure al text que encapçala l´entrada, però, als textos publicats per l´Ajuntament de La Guardia segueixen escrivint els plurals amb -s, tal i com passa a textos occitans normalitzats de les Valls del Piemont.

  Per acabar un breu text en grafia no clàssica en la llengua de les valls valdeses, d´on són originaris els pobladors de la Gàrdia:

Ënt uno famillho dë la Viélo dë Prâl la i avìo dua sore qu'èrën pâ fillha dë la mémo maire. La pi grando, quë s'ocupâvo dâ bëstiam qu'ilh avìën a la miando, mountavo tui lî jouërn a Galmount. (http://www.chisone-germanasca.torino.it/occitano/index.php?section=/leggende/fate.html)






(aquí trobem un recorregut per la història de la vila. I el Wiktionary ens ofereix més textos en gardiòl)




1- Els clítics subjecte es fan servir només per la 2ªpersona singular i la 3ª sing. i pl., tal i com recorden Savoia i Manzini.
2-Tot i que, com veurem tot seguit, sembla que coexisteixin dues normes, al menys pel que fa a les desinències dels plurals, una de les quals adaptada a la parla real.