Ser o no ser... transitiu

 

En alguns parlars catalans, italians, i esporàdicament en aranès es fa servir el verb ésser com a auxiliar de verbs transitius per a la 1ª o les dues primeres persones: som vist en comptes de he vist. És així que encara parlen, per exemple, en Joan-Lluís Lluís i altres rossellonesos.

Segons G. Rohlfs aquest ús de l´auxiliar provindria d´una propagació de les construccions reflexives "impròpies" (mi sono mangiata una pizza: sono mangiata/o un pizza), molt més habituals per la segona i, sobretot, la primera persona singular que no pas per la tercera. Mar Batlle no veu clar aquest raonament en el cas del català, però en el fons la seva explicació també es basa en la diferència psicològica que els parlants establim entre 1ª/2ª i 3ª persona: el manteniment de l´auxiliar ésser amb les primeres i segones persones es justifica pel fet que presenten el tret de [+ animat], al contrari que la tercera persona, que pot ser [-animat]

La mateixa M. Batlle ens recorda que el tret és present en rossellonès per a les 2 primeres persones, i en el català septentrional de transició per a la 1ª.

Mossèn Alcover va recopilar uns quants exemples d´aquest ús. En alguns d´ells hi trobem concordança entre Objecte i participi: (so rebuda la teva carta). Els testimonis d´Alcover no només provenien de la Catalunya Nord o les terres gironines, també de Tarragona i Lleida.

Seguint a Lleida, l`aranès també presenta esporàdicament un ús transitiu d´ésser. A la seva Gramatica Aranesa Aitor Carrera ens n´ofereix un parell d´exemples, tots dos sense concordança objecte/participi (p.e. Non sò escotat era cançon). Anys abans, al seu llibre El parlar de la Vall d´Aran, Joan Coromines havia definit aquest tret com a agramatical i propi de parlants descuidats.

Tornant al català, l´opinió de Francesc de Borja Moll sobre aquest us transitiu d´ésser no era gaire millor que la de Coromines: el va considerar abusiu. 

A part del to massa "dialectal", l´ésser transitiu ha de fer front a un altre problema que, com ens recorda Josep Moran, li va costar la "condemna" de Pompeu Fabra: el fet que pot generar confusió amb la veu passiva.

Alguns dialectes d´Itàlia, com l´Abruzzese, s´han estalviat aquesta situació geminant la consonant inicial del participi en el cas de les construccions passives: so viste he vist; so [v]viste sóc vist. Els dialectes catalans sembla que no van desenvolupar cap solució semblant.

Per acabar, uns exemples ben actuals aquí I a la pàgina 20  d´ aquest article de Montserrat Adam unes frases recollides al Nord del Ripollès i de la Garrotxa.