Ser o no ser... transitiu

 

En alguns parlars catalans, italians, i esporàdicament en aranès es fa servir el verb ésser com a auxiliar de verbs transitius per a la 1ª o les dues primeres persones: som vist en comptes de he vist. És així que encara parlen, per exemple, en Joan-Lluís Lluís i altres rossellonesos.

Segons G. Rohlfs aquest ús de l´auxiliar provindria d´una propagació de les construccions reflexives "impròpies" (mi sono mangiata una pizza: sono mangiata/o un pizza), molt més habituals per la segona i, sobretot, la primera persona singular que no pas per la tercera. Mar Batlle no veu clar aquest raonament en el cas del català, però en el fons la seva explicació també es basa en la diferència psicològica que els parlants establim entre 1ª/2ª i 3ª persona: el manteniment de l´auxiliar ésser amb les primeres i segones persones es justifica pel fet que presenten el tret de [+ animat], al contrari que la tercera persona, que pot ser [-animat]

La mateixa M. Batlle ens recorda que el tret és present en rossellonès per a les 2 primeres persones, i en el català septentrional de transició per a la 1ª.

Mossèn Alcover va recopilar uns quants exemples d´aquest ús. En alguns d´ells hi trobem concordança entre Objecte i participi: (so rebuda la teva carta). Els testimonis d´Alcover no només provenien de la Catalunya Nord o les terres gironines, també de Tarragona i Lleida.

Seguint a Lleida, l`aranès també presenta esporàdicament un ús transitiu d´ésser. A la seva Gramatica Aranesa Aitor Carrera ens n´ofereix un parell d´exemples, tots dos sense concordança objecte/participi (p.e. Non sò escotat era cançon). Anys abans, al seu llibre El parlar de la Vall d´Aran, Joan Coromines havia definit aquest tret com a agramatical i propi de parlants descuidats.

Tornant al català, l´opinió de Francesc de Borja Moll sobre aquest us transitiu d´ésser no era gaire millor que la de Coromines: el va considerar abusiu. 

A part del to massa "dialectal", l´ésser transitiu ha de fer front a un altre problema que, com ens recorda Josep Moran, li va costar la "condemna" de Pompeu Fabra: el fet que pot generar confusió amb la veu passiva.

Alguns dialectes d´Itàlia, com l´Abruzzese, s´han estalviat aquesta situació geminant la consonant inicial del participi en el cas de les construccions passives: so viste he vist; so [v]viste sóc vist. Els dialectes catalans sembla que no van desenvolupar cap solució semblant.

Per acabar, uns exemples ben actuals aquí I a la pàgina 20  d´ aquest article de Montserrat Adam unes frases recollides al Nord del Ripollès i de la Garrotxa.

Gardarem lo gardiòl?*

   * Ampliació de l´entrada del 29 de juliol del  2011. No hem tingut mai cap contacte directe amb el Gardiòl. El que en sabem o creiem saber-ne prové d´informacions extretes d´Internet. És il bello della rete, com dirien els amics de dialetticon.


La prima colònia ilh èra formaa de còpias jóvens, que après de 25 jorns de camin ilh van arriva..(..)Enshit la vai nais la Gàrdia, coneissua en un prim moment coma Guardia Lombarda,puei dins al 1863 ilh vai pilha lo nòm de Guardia Piemontese.
(http://www.comune.guardiapiemontese.cs.it/index.php?option=com_content&view=article&id=55&Itemid=82&lang=ca )

   El gardiòl és una variant de la llengua de les Valls occitanes del Piemont, que es parla, molt lluny de la seva zona originària, al municipi calabrès de Guardia Piemontese, des que immigrants de les valls van fundar la vila al segle XII o XIII.

   En aquesta variant trobem un tret habitual del català modern i de l´occità medieval, però virtualment absent en les varietats occitanes actuals: el pretèrit perfet perifràstic. Per saber més sobre la història d´aquesta perífrasi als parlars occitans de les valls alpines, es pot consultar aquesta tesi doctoral.

   El Gardiòl fa servir sempre els pronoms personals àtons amb funció subjecte al davant del verb1, tal i com passa a gairebé totes les llengües gal.lo-itàliques (com el piemontès, llengua veïna de l´occità de les valls), però habitualment no en occità. Aquest article, però, ens recorda que aquest ús dels pronoms és ben viu en alguns indrets de les valls (i del Llemosí).

  Hi ha uns quants llibres publicats sobre el gardiòl. Un d´ells porta per títol O libre meu i és el que fan servir els infants del poble:
 
  Ò país de la Gàrdia l'es ò sol país de la Calàbria aont la se parlla la lenga occitana. L' occitan al es parllat dins quarque vall alpina dal Piemont, dins la part meridionala de la França e en Val d'Aran en Spanha. Lhi gardiol ilh son deshindent de Valdés arrivat dins al sègle XIV de les Alp. En 1561 la vai èsser la persecucion dei Valdés e assai persone ilh van èsser massae.
(O libre meu, manuale didattico per l'insegnamento della lingua occitana nella scuola, Giuseppe Creazzo, Agostino Formica i Hans Peter Kunert )

  En aquest segon text trobem més trets interessants del gardiòl (o al menys del gardiòl normalitzat)2: 

-Es manté el pronom subjecte neutre de 3ª persona singular la, diferent del masculí el/al i del femení ilh. L´ús d´aquest pronom està ben documentat en l´occità alpí dels segles XV i XVI. Es troba a més dialectes italians (p.e. a la Lunigiana) però no sempre amb forma diferent a la del pronom femení. 

-També hi trobem, com a la majoria de les valls occitanes del Piemont i a moltes variants gallo-itàliques, el plural masculí sense desinència: amb l´article n´hi ha prou per distingir el singular del plural: lo gardiol/lhi gardiol.
   Els plurals femenins, però, han perdut la desinència habitual (-as o -es) i són identics als italians. Seria interessant saber fins a quin punt això pot crear ambigüitat entre algunes formes masculines i femenines, abans diferenciades per l´absència i presència respectivament de les -s de plural.

  Com es pot veure al text que encapçala l´entrada, però, als textos publicats per l´Ajuntament de La Guardia segueixen escrivint els plurals amb -s, tal i com passa a textos occitans normalitzats de les Valls del Piemont.

  Per acabar un breu text en grafia no clàssica en la llengua de les valls valdeses, d´on són originaris els pobladors de la Gàrdia:

Ënt uno famillho dë la Viélo dë Prâl la i avìo dua sore qu'èrën pâ fillha dë la mémo maire. La pi grando, quë s'ocupâvo dâ bëstiam qu'ilh avìën a la miando, mountavo tui lî jouërn a Galmount. (http://www.chisone-germanasca.torino.it/occitano/index.php?section=/leggende/fate.html)






(aquí trobem un recorregut per la història de la vila. I el Wiktionary ens ofereix més textos en gardiòl)




1- Els clítics subjecte es fan servir només per la 2ªpersona singular i la 3ª sing. i pl., tal i com recorden Savoia i Manzini.
2-Tot i que, com veurem tot seguit, sembla que coexisteixin dues normes, al menys pel que fa a les desinències dels plurals, una de les quals adaptada a la parla real.

pequeños pero matones

    Recentment s´ha publicat la traducció al català d´un article de Daniele Vitali sobre el bolonyès, el dialecte que Bernardino Biondelli va considerar més "pur" perquè mantenia gairebé inalterats els seus trets distintius originaris emilians.

  Al seu article Vitali, a més de resumir la seva trajectòria personal, fa un repàs d´aquests trets que caracteritzen el bolonyès i, en major o menor mesura, tots els dialectes del Nord d´Itàlia. Potser només caldria fer-hi una matisació: llegint aquesta descripció el lector/a pot tenir la sensació que les llengües gal.lo-itàliques són un calc del francès; com quan, al punt 7 de la descripció, ens diu:

    Transformació dels pronoms personals llatins a pronoms de subjecte obligatoris en la conjugació: a dégg,et dî, al dîs (..) “dic,dius, diu”, mentre que mé a dégg,té et dî, ló al dîs (..) subratllen el subjecte. El francès es comporta de manera semblant (je dis, tu dis, il dit; moi je dis, toi tu dis, lui il dit)


   Els pronoms clítics subjecte són petits elements gramaticals que han generat centenars d´articles i desenes de llibres. El tema és tant interessant com, de vegades, desconcertant. Un article introductori molt recomanable i on es subratlla l´originalitat del sistema de clítics a les llengües del Nord d´Itàlia i les seves coincidències però també les diferències amb el francès (i les llengües germàniques), és aquest.



A la pàgina www.bulgnais.com hi ha molta més informació sobre Vitali i més articles seus.

nyam-nyam

   Segons el Diccionari Moll, l´etimologia del verb pair (que significa digerir però també sofrir, tolerar), és insegura. Les formes dialectals italianes paidire i paidir han fet suposar que la base era una forma llatina *paidīre, d'origen desconegut (..). Segons G. de Diego Dicc. 4847, pair ve del llatí vg. patīre ‘sofrir’.

   En paraules de Joan Coromines, Els estudiosos alemanys i italians se n'han ocupat durant generacions, i han acabat per declarar-la insoluble[..],jo me n'he preocupat incessantment durant 50 anys.

  50 anys i 5 pàgines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, on l´etimologia proposada per de Diego és rebutjada per motius fonètics: una forma patire hauria conservat la "t" als dialectes italians del Sud i l´hauria transformat en "d" al Nord; el cas contrari del que trobem en realitat. Coromines s´oposa també a l´hipòtesi segons la qual el català hauria rebut la paraula del sicilià. I ni es planteja una possible "conexió genovesa" perquè considera molt marginal la presència de la paraula als dialectes lígurs (de fet considera que la mig provençal/mig lígur Niça hauria rebut el mot via Piemont, no a través de la Ligúria)


                                                           *******

    El genovès i gairebé tots els dialectes lígurs són considerats parlars "gal.lo-itàlics" però, podríem dir, només d´aquella manera. Una de les diferències més grans amb la llengua de la veïna Emília és el tractament de les vocals i les consonants: si els emilians (i romanyols) es mengen la majoria de les vocals àtones (fins al punt que les paraules acaben sent tan impronunciables que han d´acabar afegint-hi vocals prostètiques), els ligurs en canvi tenen tendència a menjar-se les consonants, amb especial avidesa per les "r" intervocàliques. Per il.lustrar aquest fet el dialectòleg Giacomo Devoto va explicar l´anècdota del genovès que, parlant amb un toscà sobre un ocell que aquest deia haver vist, li va preguntar si tenia ales: a éia e âe?

 Potser no resulta sorprenent, doncs, que la llengua genovesa s´hagi cruspit la "d" de l´hipotètic *paidire i en resulti un verb gairebé idèntic al català:

  Nel genovese urbano,infatti, "paímmu"(..)è la 1a p. pl. del verbo "paî" /pa'i:/[coll'accento sulla i] che indica una laboriosa digestione  (http://www.zeneize.net/ziardua/magister/2000.html)

  [Menjar i digerir; és el que fa -amb certs problemes a l´inici- l´Einstein genovès d´aquest video.
  I aquests nens i nenes de Carloforte, Sardenya, són descendents de genovesos, no ho poden dissimular.]