nyam-nyam

   Segons el Diccionari Moll, l´etimologia del verb pair (que significa digerir però també sofrir, tolerar), és insegura. Les formes dialectals italianes paidire i paidir han fet suposar que la base era una forma llatina *paidīre, d'origen desconegut (..). Segons G. de Diego Dicc. 4847, pair ve del llatí vg. patīre ‘sofrir’.

   En paraules de Joan Coromines, Els estudiosos alemanys i italians se n'han ocupat durant generacions, i han acabat per declarar-la insoluble[..],jo me n'he preocupat incessantment durant 50 anys.

  50 anys i 5 pàgines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, on l´etimologia proposada per de Diego és rebutjada per motius fonètics: una forma patire hauria conservat la "t" als dialectes italians del Sud i l´hauria transformat en "d" al Nord; el cas contrari del que trobem en realitat. Coromines s´oposa també a l´hipòtesi segons la qual el català hauria rebut la paraula del sicilià. I ni es planteja una possible "conexió genovesa" perquè considera molt marginal la presència de la paraula als dialectes lígurs (de fet considera que la mig provençal/mig lígur Niça hauria rebut el mot via Piemont, no a través de la Ligúria)


                                                           *******

    El genovès i gairebé tots els dialectes lígurs són considerats parlars "gal.lo-itàlics" però, podríem dir, només d´aquella manera. Una de les diferències més grans amb la llengua de la veïna Emília és el tractament de les vocals i les consonants: si els emilians (i romanyols) es mengen la majoria de les vocals àtones (fins al punt que les paraules acaben sent tan impronunciables que han d´acabar afegint-hi vocals prostètiques), els ligurs en canvi tenen tendència a menjar-se les consonants, amb especial avidesa per les "r" intervocàliques. Per il.lustrar aquest fet el dialectòleg Giacomo Devoto va explicar l´anècdota del genovès que, parlant amb un toscà sobre un ocell que aquest deia haver vist, li va preguntar si tenia ales: a éia e âe?

 Potser no resulta sorprenent, doncs, que la llengua genovesa s´hagi cruspit la "d" de l´hipotètic *paidire i en resulti un verb gairebé idèntic al català:

  Nel genovese urbano,infatti, "paímmu"(..)è la 1a p. pl. del verbo "paî" /pa'i:/[coll'accento sulla i] che indica una laboriosa digestione  (http://www.zeneize.net/ziardua/magister/2000.html)

  [Menjar i digerir; és el que fa -amb certs problemes a l´inici- l´Einstein genovès d´aquest video.
  I aquests nens i nenes de Carloforte, Sardenya, són descendents de genovesos, no ho poden dissimular.]

Lyrics

          
      Ens demanen la lletra de la cançó penjada 2 posts més avall; n´oferim un fragment, i al costat una versió llenguadociana.

     (El text d´aquesta segona versió prové del llibre Recits & contes populaires du Languedoc, Vol 2.)

         La belo Janetoun (..)              La bela Janeton
     a l´àigo i es anado                 A l´aiga s´en anava

     En aribant òou pous,               Quand siaguet a la font
    e l´àigo i ero troublo                L´aiga siaguet troblada

    E i s´es setado aquí,               S´asseguet un bricon
    n´esperont l´àigo claro.           La daisset venir clara

    Elo se véi venir                       Dins aquel temps passet
    tres sivolier d´armado.            Tres cavalhers d´armada

     E lou premié i à dí:                 Lo prumier i diguet:
    “Oi que poulido fio!”                Jès! Qu´una bela dama!

     E lou secound i à dí:               Le segond respondet:
    “Bessài es maridado”               Qui sap s´es maridada

     E lou terziem i à dí:                Le tresième respondet:
     “Regardo-li li bago”.                Ba veirem a la baga!

    Aquel couquin de´n marì,         Le coquin de marit
    darnié de la bastido(..)            Jos pont que l´escotava   

    Al à coumensà a picà,              Quan siaguet a l´ostal
    s´n´aquelo pàouro ´squino(..)  Fliu! Flau! Sus las esquinas

    “Beno mere vené lèou,             Bela maire! Venetz
    vostro fio i es malado”.            Vostra filha es malauta

    “Oi couquin de ´n marì,           A! Coquin de marit
    bessài l´ouriés tuhado” (..)      Tu me l´avràs tuada!

  Una versió diferent i amb final feliç, aquí.

ben bon ben

   

   L´adverbi bombén es fa servir a la ciutat de Parma, on es parla encara la varietat parmesana de la llengua emiliana. Correspon al català molt i sembla que provingui de la fusió de molt i bé. Una mica el cas contrari de la també parmigiana Dabón (equivalent al mallorquí de bo) respecte al debò català, gramaticalitzat fins al punt de tornar a requerir d´una preposició.

   Tant el molt bé originari com la paraula resultant els podem trobar escrits de moltes maneres diferents; inclús l´accent sembla tenir vida pròpia: Bonbén, Bombèn,Bondbèn, Bombè1... L´autor d´aquest conegut blog l´escriu sempre com al primer paràgraf d´aquesta entrada. 
  

    Normalment és precedit pel verb o l´adjectiu: l´é bela bombén. A m' són divartì bombén. Avantposat al substantiu, però sempre indeclinat, regeix una frase partitiva i fa la funció del nostre adjectiu:

   Sucesivament par causa d'j invasiòn spagnoli e sopratut francezi in t'al dialét pramzan a's polen catär dil parôli c'a venen dal francez cme (..) "pòmmm da téra" (patata) e bombén d' ätri paroli ancòrra. (http://eml.wikipedia.org/wiki/Dial%C3%A8tt_pramzan)



                   
                     
                    Al seu clàssic Saggio sui dialetti gallo-italici Bernardino Biondelli
             senyalava l´extensió geogràfica del Parmigià (pàgs 192-193) i en definia
             les característiques (206-208). L´origen d´una de les més destacades,
             la desinència en -i dels femenins plurals (també present a altres zones,
             com el Piemont oriental), és analitzat al cap. 115 de la famosa tesi de
             l´australià Geoffrey Hull. Un altre tret del dialecte, que l´allunya del ca-
             talà, és la tendència a pronunciar com a e moltes a tòniques: així el nom
             de la ciutat és Perma -o Pärma-. (Al barri Oltretorrent -en parm. Dedlà 
             da l'acua- l´a àtona és sovint pronunciada, aquí sí, d´una manera similar
             a l´e neutra catalana)

   A Reggio o a Bolonya ja fan servir un altre mot, el també intrigant dimondi (o dimóndi, o di mondi..). A la província de Parma, en canvi, és més habitual a bota (o a bòtta...). 


   Tornant a l´origen de la paraula, en aquest article es considera probable l´etimologia ja esmentada (amb un canvi del molt inicial a mont), però es proposa també la possibilitat que el mont que suposa un estadi intermedi en l´evolució fonètica de la paraula provingui dalla sovrapposizione del sost. mundus ‘mondo’ (..)al lat. multum o inclús que sigui degut a un precoce accostamento ‘popolare’ di molto a monte (che contiene anch’esso l’idea di gran quantità, di abbondanza) com en el un munt del català.

   Potser es podria hipotetitzar també una contaminació amb l´expressió ben ben, igualment present en parmesà i que correspon al nostre ben bé?

    1-Vegeu per exemple el Vocabolario parmigiano-italiano de Carlo Malaspina o el Dizionario parmigiano-Italiano d´Ilario Peschieri